PRIMERA PART. TRILOGIA SOBRE LES QUALITATS PERDUDES.
-La pèrdua de qualitat de l’ensenyament públic, la disminució del
consum en la cultura, l’augment de les llistes d’espera en la sanitat pública, la
pèrdua de qualitat de la sanitat pública, el deteriorament del teixit
industrial, l’augment d’impostos i de carregues fiscals a la classe mitjana, la
disminució del poder adquisitiu de la classe mitja baixa –i la disminució de
salaris-, l’augment del risc de malnutrició i pobresa infantil, l’augment de
l’atur, els desnonaments, l’augment del deute públic, el rescat de bancs –o del sistema financer-, la corrupció que s’ha aprofitat dels recursos del sistema...
Tot un llistat de greuges (que ha patit la societat) causats per una
mala gestió, el desgovern, la incomprensió, la falta de contacte amb la realitat i d’una
submissió incondicional dels poders executiu i legislatiu de l’estat(s) amb els
poders econòmics. Tant mateix, han comportat una sèrie de mesures que retallen
els drets socials mes bàsics, disminució en els pressupostos dels estats i l’augment
d’impostos. No és , tant sols, una qüestió diners, és la imposició d’un model
d’opressió i d’ofec de les classes treballadores.
Qui assumeix la responsabilitat d’aquest cúmul de circumstàncies? Qui
extirpa del sistema aquesta corrupció generalitzada? Qui assumeix les conseqüències
polítiques, jurídiques i socials d’aquesta nefasta gestió? Sobre qui recaurà el
cost social d’aquesta crisi?
NINGÚ!. Aquesta és
la resposta.
Tenen, però, una responsabilitat compartida tots aquells actors que
formen –i formem- part del sistema polític, la dreta i el neoliberalisme per la imposició d'un model fallit i sobretot d’aquells que s’ubiquen en
el que anomenem “l’esquerra”. Els principals partits d’aquesta (els
socialdemòcrates) han estat còmplices de
les reformes que han ofegat a la societat, no han estat capaços de presentar
una autèntica batalla de les idees i al final s’ha imposat “l’austeritat”.
A)
en primer lloc, l’esquerra no pot
renunciar mai al canvi d’estatus quo del sistema, ni a la revolució (o
re-evolució) d’aquest;
B)
segon, l’esquerra ha de
representar a la voluntat majoritària de la societat –prioritàriament a les
capes mitges i baixes- i quant aquestes és mouen en una direcció cal
acompanyar-la, recollir-ne les propostes i representar-la;
C)
cal, en tercer lloc, assumir la
responsabilitat. No es pot ser còmplice de “l’austericidi”,
imposant un model econòmic que perjudica els rendiments del treball i
afavoreix, tant sols, a un 1% de la població;
D)
i per últim, la societat ha
evolucionat (en totes direccions) per arribar al S.XXI sobre una autèntic
concepte del ciutadanisme i l’assumpció de decisions compartides, derivat d’una
culturització general, mentre els partits i la política, s’han quedat encallats
en el temps.
En el trencament del sistema de partits, de l’actual arc parlamentari, hi
ha un component de responsabilitat per la seva part, aquets instruments han
demostrat una incapacitat d’adaptació. Incapacitat, també, d’expressar una
correlació entre els representats i els representats, el disseny del sistema no
ha estat capaç d’absorbir la pluralitat de la massa social, de les aspiracions
majoritàries i de l’esperit de participació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada