Renovar
el contracte social
“No sent la sobirania més que l'exercici de la voluntat
general, mai pot alienar, i el Sobirà, que no és més que un ésser col · lectiu,
no pot ser representat més que per si mateix (...).
Què és, doncs, el govern? Un cos intermediari establert
entre els súbdits i el sobirà per a la seva mútua correspondència (...) De
manera que en l'instant en què el govern usurpa la sobirania, el pacte social
queda trencat, i tots els simples ciutadans, tornats de dret al seu llibertat
natural, són forçats, però no obligats, a obeir” Jean-Jacques Rousseau. El
contracte social. 1762
Aclaparats per una
crisi sense precedents, dins una espiral interminable de successos encadenats
tremendament negatius, l’actual societat està a la vora del col·lapse. Atacada
des de tots els flacs, la indústria no pot sobreviure en un entorn hostil i la
destrucció dels llocs de treball és cada dia més dramàtica. L’economia es desinfla
i el crèdit no rebrota, els bacs han fallat en la seva principal missió social.
Les persones miren
d’adaptar-se, transformar-se i evolucionar dins una realitat incerta, la vida
laboral ha passat de la super-especialització a la capacitat d’adaptació i la
versatilitat. De res ha servit forjar la societat millor formada de la
història.
Avui el sistema
expulsa, dia a dia i segon a segon, un gruix de persones massa importants per a
la societat. Ciutadans afectats per el drama dels desnonaments o per les
llistes de l’atur, però el mes dramàtic és
la quantitat de menors de 16 anys en risc d’exclusió o risc de pobresa, que ja
supera el 26,4% (un de cada quatre). Aquest fet és un atac directe al futur del
sistema i a l’equilibri de les capes socials.
“L'economia com a essència de la vida és una malaltia
mortal, perquè un creixement infinit no harmonitza amb un món finit. Erich
Fromm”
El contracte social
s’ha trencat, la corrupció i la “mala praxis” dels governants d’aquest país han
conduit la situació en un punt insostenible. Des de els partits polítics
neoliberals, passant per els conservadors fins al “centre-esquerra conservador”
no han complert amb la seva missió i han desatès el ciutadà, en favor del
capital.
Una democràcia
opaca i fosca, poc participativa, afavorint a un sistema de partits i no de representants;
ha culminat en la sensació que la corrupció està estesa en tots els nivells del
govern i del propi sistema. La transició va ser realment el final d’un règim?
El ciutadà, sobirà
del seu propi contracte, no pot renunciar a reclamar noves condicions i un
pacte renovat. Recuperar part de la sobirania cedida al governant, per
compartir les decisions de govern i gestió. Establir un nou sistema on el ciutadà
participi i la cambra de representants l’acompanyin i el guiïn.
Assistim, doncs, al
final d’un règim i al principi d’una
autentica democràcia del S.XXI ?